Quan llegim un text donem per sabudes moltes coses que de vegades no tenim tan sabudes. Es citen noms de lloc, de persones o conceptes que necessitarien algun aclariment. L'hipertext, ús dels enllaços per explicar una paraula o concepte, ens ajuda a entendre millor un text.
En aquest article del diari Levante apareixen noms de llocs i de persones que seria convenient aclarir, ampliar o situar en un mapa.
Per grups de tres persones haureu de:
Compartir el document "pirates-xx", on xx serà el grup assignat, per crear els hiperenllaços necessaris per tenir una major comprensió del text. S'haurà d'enllaçar el nom dels llocs amb la seua situació mitjançant el google.maps, el nom dels personatges amb l'article corresponent de la Viquipèdia o l'Enciclopèdia Catalana; i els conceptes que tinguen alguna dificultat de comprensió amb articles, imatges i/o vídeos d'Internet. El document resultant l'haureu de compartir també amb el compte del professor.
Al final de l'article amb el text hiperenllaçat podeu afegur enllaços amb una selecció de webs que tracten el mateix tema.
Feu també un eix cronològic de l'article i un mapa conceptual. Utilitzeu les ferramentes que es proposen als recursos. Finalment feu una petita explicació a classe dels elements més interessants de la vostra investigació.
Un país saquejat per pirates
El segrest del tonyinaire "Alakrana" per pirates somalis ha retornat a la primera pàgina de la història una activitat tan antiga com la navegació. Els mètodes d'aquesta pirateria del segle XXI difereixen poc dels empleats pels pirates barbarescos i turcs que van saquejar les costes valencianes durant quatre segles
RAFEL MONTANER VALÈNCIA
Si José de Espronceda hagués de tornar a escriure avui la seva cèlebre Cançó del Pirata, segur que se les veuria per poder rimar GPS, Kalashnikov o "bazooka" amb allò de "amb deu canons per banda". Els temps han canviat si, però en el fons els pirates somalis que han tingut segrestats durant 46 dies als 36 tripulants del tonyinaire basc "Alakrana" no són més que els hereus d'un ofici tan vell com la navegació.
Així ho pensa l'historiador valencià Andrés Díaz Borràs, un dels principals investigadors dels orígens de la pirateria islàmica a la Mediterrània occidental i estudiós de la redempció de captius sota el poder dels pirates barbarescos durant els segles XIV i XV. Aquest investigador, que actualment dóna classes d'Història a l'IES Camp de Morvedre de Sagunt, veu més similituds que diferències en la manera d'operar d'aquests pirates de nou encuny que fa a l'empleat pels barbarescos i turcs, que van saquejar durant quatre segles les costes espanyoles, sobretot les valencianes i les de les Balears, encara que van arribar fins a Galícia.
"La manera de procedir dels pirates sempre és la mateixa, per això hi ha coincidències entre els procediments dels barbarescos de l'època medieval i els segrestadors de l'Alakrana, especialment en la seva forma violenta d'actuar i en els mètodes emprats", destaca. Així, afegeix, "la violència amb què actuen els pirates actuals de la Banya d'Àfrica amb els seus presoners per que paguin com més aviat millor, també passava a la València medieval".
Pel que fa a les diferències, continua, "independentment que llavors, com ara, la pirateria era un 'modus vivendi', hi havia un rerefons religiós, d'enfrontament entre el Cristianisme i l'Islam, i avui en dia és una simple qüestió d'euros i dòlars, perquè si el primer que van fer els pirates de l'Alakrana, després de cobrar el rescat és emborratxar-se, poc musulmans han de ser ".
Relata que la teoria clàssica "estableix que quan hi ha poders estables i contundents, la pirateria tendeix a desaparèixer, i Somàlia és un Estat fallit en el qual no hi ha Govern i això facilita l'existència dels lladres de costa". En aquest sentit, recorda que mentre hi va haver "una gran potència a la Mediterrània com va ser Roma, la pirateria no va existir".
Víkings a l'Ebre i el Segura
Després van arribar els víkings, que al segle IX, fustigar les costes asturianes i gallegues. En el 844 van saquejar Gijón, i vorejant la península fins a arribar a Cadis. Remuntar el Guadalquivir i van assaltar Sevilla durant set dies. En la seva marxa cap a la Mediterrània remuntarien també el Segura, atacant Oriola, i l'Ebre des deTortosa fins a Pamplona.
La següent pirateria a deixar empremta seria la musulmana del nord d'Àfrica, la de les costes de Barbaria. La Corona d'Aragó, principalment el litoral valencià i el de les Balears va començar a patir amb especial virulència aquest nou atac a partir de la meitat del segle XIV. Més de cent anys abans abans, el 1229, Jaume I havia conquerit Mallorca amb l'excusa que era un refugi dels barbarescos.
Díaz Borrás atribueix l'origen de la pirateria bereberisca a "l'explotació de les costes del nord d'Àfrica pels mercaders de la Corona d'Aragó". Explica que al segle XII la costa africana era dependent econòmicament dels comerciants del nord, especialment catalans.
Aquesta explotació, que compara amb un sistema "colonial", al costat de la "sensació que els vaixells catalans arriben carregats de riqueses", i el fet que els cristians "fan el que volen, depreden i fins i tot saquegen, 'ensenyen' a els barbarescos les arts de la pirateria, la depredació i el bandidatge". Així doncs, "podríem dir que els musulmans aprenen a depredar dels cristians, ia això es dediquen", sentencia.
Els vaixells barbarescos eren de menys importància que els cristians, per això no són freqüents els abordatges a la mar. El seu principal objectiu són les costes, on ataquen per sorpresa petites poblacions per tal de fer captius. "De fet, converteixen el cobrament de rescats en un florent negoci" que, després continuarien els pirates turcs i que es prolongarà fins al segle XVIII.
El problema dels captius arriba a adquirir tal magnitud que fins i tot van sorgir ordes religiosos com la de la dels mercedaris, coetània de Jaume I i fundada a Barcelona, o la dels trinitaris, l'origen es troba a Marsella. A aquestes dues cal afegir com un fet "singular i únic", segons recalca Díaz Borràs, el naixement a València d'una entitat comunal per al rescat de captius que apareix sobre 1320 i es prolonga fins al 1530.
Aquesta assistia a les famílies de captius, a "les que facilitava 15 lliures, una quantitat amb la que podia viure una persona tot un any". A la tornada a València havien de tornar els diners, de manera que si no tenien fons havien de posar-se a demanar.
Les incursions dels pirates barbarescos i la seva presa de captius van commoure a les poblacions del litoral durant els segles XIV, XV i XVI. Cal tenir en compte que els captiveri venien a durar "de dos a quatre anys" i en unes condicions terribles per tal que s'abonaran aviat el rescat.
No obstant això, "tan perjudicial o més per al comerç valencià que la pirateria barbaresca va ser la cristiana", detalla l'investigador. La Corona d'Aragó va viure en els segles XIV i XV una guerra amb Gènova i Marsella, a més d'un enfrontament no declarat a la Mediterrània amb castellans i portuguesos.
Els vaixells al servei dels genovesos i els seus aliats, Marsella i Pisa, amb patent de cors per abordar els vaixells de la Corona d'Aragó van acabar convertint-se en pirates. Els marins de Castilla, especialment navegants bascos, solcaven el Mare Nostrum amb les seves coques bayonesas, uns vaixells excel.lents que es dedicaven a transportar mercaderies. "No obstant això, quan es quedaven sense feina es dedicaven al negoci més vell del món, al robatori". Aquests vaixells, molt més potents que els musulmans, sí que eren un veritable perill per a les expedicions comercials valencianes.
En aquest sentit, Díaz Borrás atribueix part de l'ocàs econòmic que va viure València en el segle XVI l'assetjament dels pirates cristians i musulmans. Els primers, detalla, "aterrien a la població, especialment a la costa d'Alacant, on les seves naus podien amagar-se en cales i atacar les poblacions per sorpresa, o també en les estribacions marines de la Serra d'Irta al Baix Maestrat, i moltes poblacions acabaven pujant a les muntanyes per defensar-se, com Cullera, els habitants s'amagaven al castell, o Sagunt, que no està enganxada al mar perquè això augmentava el risc de patir una incursió barbaresca ". No obstant això, els abordatges dels pirates i corsaris cristians "eren molt més greus per al comerç, perquè sí que podien assaltar vaixells amb èxit i robar carregaments sencers".
Després dels barbarescos, els turcs
Després dels barbarescos van arribar els turcs, que al segle XVI van ocupar Alger, des d'on exhaurir el Mediterrani occidental. Els noms dels grans corsaris otomans, com els germans Barba-roja i el seu lloctinent, Turgut Reis, el "Dragut", van deixar la seva marca en pobles com Dénia, Parcent, Murla, Benissa, Sant Joan d'Alacant i, especialment, Cullera.
Dragut va saquejar la ciutat de la Ribera el 25 de maig de 1550, aconseguint un gran botí i capturant a nombrosos ostatges per tal de demanar rescat i augmentar els guanys. La cova del Dragut de Cullera, on segons la llegenda el corsari turc va alliberar els seus ostatges, és avui un museu sobre la pirateria. Aquesta ràtzia otomana, que va commocionar a la societat d'aquella època, va fer que Cullera quedés despoblada durant dècades.
La victòria espanyola a la Batalla de Lepant, el 7 d'octubre de 1571, només va aconseguir frenar momentàniament l'expansionisme naval turca. De fet, no s'acabaria amb la pirateria fins a finals del segle XVIII, quan Carles III va signar un tractat amb la colònia turca d'Alger, l'últim gran port pirata de la Mediterrània.
No hay comentarios:
Publicar un comentario